Les paraules alades, de Narcís Comadira

por carles66

 Sovint m’he preguntat què queda després d’una classe. I amb aquest “després” no em vull referir a l’endemà o al cap de quinze dies, sinó al pòsit dels coneixements “adquirits”. En definitiva: per a què serveix aprendre el que aprenem? O si voleu, què és el que realment aprenem i per a què? El debat té actualitat en els nostres dies, tot i que sospito que per raons ben diferents a les que trobareu aquí. Miraré d’explicar-me i ho faré a través de la lectura d’un llibre magnífic, “Les paraules alades”, de Narcís Comadira (Empúries, octubre de 2011).

Per començar, el títol del llibre l’hem d’agrair a Homer: tal com Comadira ens explica, les paraules alades s’encaminen a “penetrar en l’atenció de qui les escolta, a commoure’l, a emocionar-lo i a fer-lo actuar en conseqüència”. Amb això n’hi hauria prou per quedar en silenci una bona estona, meditant. Els professors, a les aules, busquem realment commoure, emocionar, fer actuar en conseqüència. Vigilem les nostres paraules per tal que siguin escaients, idònies, necessàries? I els alumnes? Esperen trobar aquell “magister” que els faci emocionar, commoure i ser conseqüents amb els seus actes? De vegades penso que sí, l’experiència així m’ho fa veure (potser m’equivoco), però en ocasions me n’adono que, tots plegats, podem caure en un doble parany: potenciar excessivament el coneixement deixant de banda altres aspectes, o, ben al contrari, mirar d’exercir únicament una mena de “sentimentalisme” fora de lloc que, en acabar-se el curs, no ens deixa res de res. Al llarg de la història els intel·lectuals, els artistes i filòsofs s’han dedicat a plantejar-se aquesta mateixa qüestió: la raó o la follia, el pensament o el sentiment, Apol·lo o Dionís, vet aquí una disjuntiva fascinant i d’enorme transcendència en el nostre viure quotidià.

No em vull allargar i centraré la qüestió en un fet que em toca de ben a prop: els estudis “dits” humanistes (quin és l’estudi que no ho és, d’humanista? En fi, això és un altre tema…). La literatura, la llengua, la història de l’art, l’estudi dels clàssics grecs i llatins, la filosofia… són meravelloses eines de felicitat si en sabem fer-ne ús. D’altra banda, conec gent que ha passat per aquests estudis com qui passa per un camp tot just acabat de sembrar: de puntetes, procurant no deixar petjada i sortint el més aviat possible… I no només això, en conec d’altres que fins i tot s’hi dediquen, a les Humanitats, i veient la cara i el posat que fan potser hagués valgut més que s’haguessin especialitzat en macramé decoratiu. Deixant les metàfores i anant als fets: estudiants de lletres que no llegeixen, professors que no s’emocionen amb una lectura de classe, gent que no sap res i gent que només sap allò que li permet deixar bocabadats amigots i familiars el dia del dinar de Nadal, etc., etc. Què passa doncs? En Comadira, no pas jo, apunta una resposta que em sembla força pertinent.

Primer. En l’epíleg del llibre ens diu: “La literatura construeix un món a part. Per això el món que es creu real li té por. I si abans hi lluitava directament, ara ha descobert maneres més subtils de lluita. La indiferència, arma eficaç. I l’estaborniment de les consciències amb la creació d’aquesta societat de l’espectacle en què ens volen fer viure, societat que es nodreix d’ella mateixa. Autocomplaent i autoreferent. Societat sense alegria.” Quedem-nos amb aquesta paraula: alegria. Allò que aprenem ens fa ser éssers més alegres? Allò que aprenem ho fem servir per donar alegria als altres? Vet aquí un aspecte ben pràctic dels estudis que, em temo, sovint no es té en compte… I, ja ho sabeu, aquí no es parla de l’alegria de la rialla fàcil, sinó d’aquella que ens fa feliços, que és el mirall de la nostra pròpia felicitat en aprendre, ni més ni menys.

Segon i últim. Un dels articles que conformen el llibre porta per títol: “La deixa del geni grec”, i en ell el poeta gironí fa un repàs de com la literatura de casa nostra ha mirat els grecs i, tornant al començament d’aquestes paraules, quin “pòsit” li ha deixat aquesta mirada. Tot el que s’hi diu és or, però només faré referència a unes paraules que dedica a Carles Riba i les seves “Elegies de Bierville”: “Escrites en dístics elegíacs –ficció en una llengua romànica del metre clàssic-, Riba hi aconsegueix de lligar la seva experiència personal amb els seus coneixements clàssics en una obra corprenedora per la seva gran intensitat lírica i el seu humanisme.” Fabulós! Coneixement, “forma”, al costat del sentiment, de l’emoció, de l’Humanisme. Definició perfecte d’allò que anomenem “art”. Tots dos conceptes ben agafadets de la mà: aprenem per ser feliços i ser feliços ens fa aprendre cada cop més. Una operació aparentment senzilla però difícil de dur a terme.

Anuncios